dimecres, 22 d’octubre de 2008

Comes

El pòsit del cafè indica el final.
El final del plaer, la consciència de la solitud.
Vull parlar de música, però és ridícul.
És cíclica: comença, acaba, comença...
Com el desig.
Com la por.
Com tot.
Com l'aposta que faig ara, des del balcó
antic i senzill, d'una bellesa inexplicable.
Cal fer-ho tot això?
Suposo que sí. Sang incerta,
vida incerta, camins absurds,
múltiples. Coi de comes.

Cap comentari: